El preu de ser mare

Durant els primers anys del segle XXI hi ha hagut un gran augment dels tractaments de reproduccio assistida. Les causes son diverses: la caiguda de la fertilitat, l'estil de vida, i la precaritzacio economica i social, entre d'altres. La tecnologia es una benediccio pero tambe implica riscos i incerteses. Molts tractaments exigeixen l'us d'ovuls donats. A diferencia del que passa a molt paisos de la UE, a Espanya la donacio es anonima i aixo funciona com un doble incentiu: anima moltes dones en situacio precaria a donar ovuls a canvi d'una compensacio d'entre 900 i 1.200 euros, i moltes dones i parelles estrangeres viatgen a Espanya per comprar aquests ovuls. Sense garantia d'anonimat, les donants s'exposarien a que les criatures nascudes dels seus ovuls poguessin contactar-les quan fossin majors d'edat, com passa a molts paisos. El dret a coneixer els propis origens esta garantida per la legislacio nacional i internacional, i les donacions anonimes les contradiuen. Legalment, cap dona pot donar ovuls mes de tres vegades i el maxim de criatures que poden neixer dels seus ovuls es sis, pero no hi ha cap registre centralitzat que ho controli. Al nostre pais, una dona pot donar tantes vegades com vulgui, sigui per altruisme, per la recompensa economica o per totes dues coses, sense gairebe cap control, assumint riscos per a la seva salut actual i futura, sense que les cliniques en siguin responsables. Que en fem de les desenes de milers d'embrions congelats que hi ha a Catalunya? Podem parlar d'ovodonacio o hauriem de dir-ne venda? La donacio ha de ser una sortida economica desesperada per noies joves i precaries? Hauriem de replantejar-nos l'imperatiu de la maternitat a qualsevol preu o hem de donar via lliure als avencos de la reproduccio assistida?