- Bliv medlem
-
Du er ikke logget ind
Log ind Opret dig
Du er ikke logget ind
Beskrivelse
Amb la voluntat de copsar el temps, la poesia de Miret s''eleva fins a l''extrem de crear imatges orgàniques. No és gens estrany, perquè el trànsit cap a la mort és un dels motius principals de reflexió d''aquest llibre. Una imatge i l''altra aconsegueixen fer-nos visible el pas del temps i, amb aquest, també la presència immanent de lamort. Miret no l''esquiva i en parla des de diferents vessants. Parla de la mort que ens ha precedit i sobre laqual s''ha construït la nostra vida quan parla de "la terra de tots els nostres morts" que són, al cap i a la fi, lesnostres arrels. També parla de la mort com a absolut quan diu que aquell que s''endinsa en el mar i abandonala vida, ho fa perseguint "la darrera apropiació del buit." I parla, en tercer lloc, d''una mort desdramatitzada ique és part intrínseca del viure en el cas dels "Dos xiquets que juguen a la vora / de la tàpia del cementiri."No penséssiu, però, que Miret s''oblidi de celebrar la vida. Ho fa i s''apropia del temps i en gaudeix en poemescom el que comença "De menuda t''agradava menjar magranes...", un poema que mostra la joia de saber-seviu en un d''aquells instants que gairebé tot s''atura i el món ens pertany. Aquesta conjunció de la sal (de la vida) i el verb (que diu la vida) en els llavis explica molt com és la poesia deCarles Miret. Es tracta d''una poesia essencial i neta d''ornaments innecessaris que m''interessa perquè ajuda areflexionar. Amb Belleses arbitràries , Miret és capaç de dirigir-nos la mirada a través del "Diàleg de la llumamb l''ombra" cap a allò que importa, com en el bellíssim penúltim poema, on conflueixen en una sola cosa lavida gastada i la vida nova, els homes i les bèsties, l''aliment i la bellesa...