Avui, que ens son familiars la browning i els gangsters

L'home es dolent. Hi ha qui ho assegura fermament convencut. Jo crec que nomes ho es aquell que no te talent . L'obra periodistica de Merce Rodoreda (1908-1983) ha estat escassament atesa, i si no la coneixem ens perdem una faceta de l'autora tan sorprenent com il luminadora. Ens n'admirara la basta i polifacetica cultura d'una jove de vint-i-cinc anys capac d'entrevistar, sense que li tremoli la veu, des d'autors consagrats que menyspreen les dones escriptores fins a la dona i la filla del president Macia. Una Rodoreda esmolada escrivint critica literaria, teatral i cinematografica, satiritzant la flor i la nata de l'epoca i carregant contra els enemics de la llengua, prenent posicio sense tebior. Una Rodoreda excepcionalment prolifica que tambe signava amb pseudonims, cal remarcar-ho: aquesta edicio de Merce Ibarz, endrecada per generes periodistics, n'hi atribueix alguns, els contextualitza i els consigna cas per cas. A la guerra que vindra no li caldra fer rajar sang: amb uns avions i fum en tindra prou per a destruir les ciutats mes grans: sera una lluita de cervells i no de cossos; triomfara el mes intel ligent, i el mes astut, o be moriran tots plegats; sera potser l'unica manera de trobar la pau: que en la guerra mori tothom . Ens cal tenir teatre catala. Almenys un. Ens cal com el pa que mengem. Que el pagara el pobre contribuent que tan rebe defensa la Camara de la Propiedad ? Potser si. Pero quan els catalans paguem tantes coses que no hauriem de pagar, be ens podem permetre el luxe de pagar-nos el goig de tenir vot i veu; potser llavors farem mes cas del que tenim i donarem mes importancia al que sera nostre .